PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS
Tot sovint penso que la
meva infància
té una dolça i secreta
remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un
delta immens;
parlo dels vols dels
ibis (milers d'ibis
com volves vives de la
neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim
rosa
d'un pit de noia gairebé
entrevist).
I parlo del coll-verd
brunzint per l'aire
com la pedra llançada
per la fona,
de l'anguila subtil com
la serpent,
la tenca platejada de
les basses.
Parlo del llarg silenci
on es fonien
l'aigua dolça del riu,
la mar amarga.
Parlo d'un riu entre
canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de
l'horta ufana,
dels tarongers florits i
l'api tendre,
de l'aixada i la falç,
del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va
un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic,
solcat encara
pels vells llaguts: els
últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com
una espasa,
i carregats de vi, de
llana, d'ordi,
i amb mariners cantant
sobre la popa.
Parlo d'un lent
crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua
amorosida,
punts de llum a les ales
dels insectes,
solars reflectiments als
ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua
en el record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada